El presente texto aborda el estudio de la obra pictórica de Gerhard Richter en términos de índex, una lectura actual que interpreta la naturaleza mecánica de sus pinturas desde lo icónico. Para ello, primeramente, se estudia la conexión directa entre la obra de las fotopinturas de los años sesenta y setenta de Gerhard Richter con el concepto de índex, desde la relación de causalidad que establece, donde Richter esconde la mano del pintor y muestra la huella del aparato. En segundo lugar, a través de la estética fotográfica que desarrolla en su imaginario, se analizan de forma clara los mecanismos y procedimientos que utiliza para conservar la ilusión de imagen foto, convirtiendo esas imágenes en artefactos visuales. Para, en tercer lugar, demostrar cómo el concepto de índex es el término más adecuado para explicar la naturaleza foto-pictórica de estas obras. El desleimiento de las figuras a través de los barridos intencionados, la mecanicidad de la técnica, el amateurismo identificado en el antiestilo y la negación del propio medio pictórico traen al frente unas imágenes de apariencia fotográfica que nos hacen reflexionar sobre la propia naturaleza de su medio, la memoria, la representación y lo icónico.

El text present aborda l'estudi de l'obra pictòrica de Gerhard Richter en termes d'índex; una lectura actual que interpreta la naturalesa mecànica de les seves pintures des de l'icònic. Per a això, primerament, s'estudia la connexió directa entre l'obra de les fotopintures dels anys seixanta i setanta de Gerhard Richter amb el concepte d'índex, des de la relació de causalitat que estableix, on Richter amaga la mà del pintor i mostra la petjada de l'aparell. En segon lloc, mitjançant l'estètica fotogràfica que desenvolupa en el seu imaginari, s'analitzen de manera clara els mecanismes i procediments que utilitza per conservar la il·lusió d'imatge foto, convertint aquestes imatges en artefactes visuals. Per, en tercer lloc, demostrar com el concepte d'índex és el terme més adequat per explicar la naturalesa fotopictòrica d'aquestes obres. La dilució de les figures mitjançant escombratges intencionats, el mecanicisme de la tècnica, l'amateurisme identificat en l'antiestil i la negació del propi mitjà pictòric porten al capdavant unes imatges d’aparença fotogràfica que ens fan reflexionar sobre la pròpia naturalesa del seu mitjà, la memòria, la representació i l'icònic.